Per Laura BotellaMai cap entitat financera ha donat en tant poc temps una rendibilitat tant gran per un quants euros. Ahir, la simfònica de Moscou, ho va aconseguir. Eixos músics russos ens van traslladar a tots el que allí estàvem des d’un amanéixer en una platja oblidada, a una poqueta nit o a un palau d’algun tsar.
El seu director, sense grans moviments, tan sols amb uns gestos delicats, feia que tots el músics amb diferents instruments, feren sonar les notes d’aquelles partitures. Què dir del violí solista, quin virtuosisme. En mig del silenci arribaves a escoltar com deixava caure l’arc damunt de les cordes. Este músic, amb el seu instrument, era qui feia sentir als pardalets tant en la joca com quan amaneixia en eixos paisatges imaginaris que mentava al començar. Hem sigut uns privilegiats al poder gaudir d’aquest concert. Totes estes bones vibracions les hem de guardar en un bon calaix a l’espera de treure-les poc poc quan les nostres forces minven i tingam que viure de records, experiències i de tot allò que mereix la pena conservar. Al finalitzar vam rebre quantitats d’aplaudiments i ens van deleitar amb dos peces de regal, l’última tenia un toc espanyol, sonaven unes postisses. Era la dansa espanyola del llac dels cignes de Tchaikosky. En definitiva, un èxit redó.
[foto: Rafael Silvestre]
El seu director, sense grans moviments, tan sols amb uns gestos delicats, feia que tots el músics amb diferents instruments, feren sonar les notes d’aquelles partitures. Què dir del violí solista, quin virtuosisme. En mig del silenci arribaves a escoltar com deixava caure l’arc damunt de les cordes. Este músic, amb el seu instrument, era qui feia sentir als pardalets tant en la joca com quan amaneixia en eixos paisatges imaginaris que mentava al començar. Hem sigut uns privilegiats al poder gaudir d’aquest concert. Totes estes bones vibracions les hem de guardar en un bon calaix a l’espera de treure-les poc poc quan les nostres forces minven i tingam que viure de records, experiències i de tot allò que mereix la pena conservar. Al finalitzar vam rebre quantitats d’aplaudiments i ens van deleitar amb dos peces de regal, l’última tenia un toc espanyol, sonaven unes postisses. Era la dansa espanyola del llac dels cignes de Tchaikosky. En definitiva, un èxit redó.
[foto: Rafael Silvestre]
No hay comentarios:
Publicar un comentario