Recepta per a un món millor

Es fem ressò al blog d'aquest text tant bonic que ens ha fet arribar la nostra contralt Maruja Lillo. Gràcies Maruja!

INGREDIENTS:

• Un pessic de tolerància
• Un manoll de comprensió
• Unes gotetes de respecte
• Un grapat gran de solidaritat
• Persones, moltes, com més millor
• Molt d’amor i alegria
• Moltes espècies i races variades

PREPARACIÓ:

En primer lloc agafarem un perol ben gran; si poguera ser, tan gran com tot el planeta.

Es neteja ben rebé d’odis i violències amb el fregall de la tolerància. Assegureu-vos bé que no s’hi ha quedat enganxat gens de racisme, ni cap resta de ràbia. Si hi queda cap residu es recomana tornar a repassar-lo, però afegint-hi una dosi de diàleg.

A continuació posarem el caldet de l’amistat i de l’estima.

Ho courem amb el foc de la igualtat.

Van afegint-se els ingredients.

Es barreja tot amb el cullerot de la paciència.

OBSERVACIONS: Per molta quantitat que hi poses, no hi ha perill de passar-se’n. Encara eixirà millor. Per a prendre al llarg de totes les estacions de l’any, tots els dies de la teua vida i a tota hora.

Oasi

Per Laura Botella

Al dia següent del nostre concert de nadaletes, vaig assistir a una conferencia barrejada amb una audició de guitarra i música per a banda. El autor de quasi tota la música era Luis Nuño, professor de la politècnica en Valencia –al mateix temps que músic– i va ser interpretada pel guitarrista Toni Cotolí.

Quan vaig entrar a la “sala multiusos” de l’EPSA –per cert molt freda, el mateix guitarrista va demanar que posaren una mica de calefacció–, en vaig sentir com si entrara en un oasi. Havia deixat en el carrer llums a colors, botigues repletes de “adornos” nadalencs, arbres amb boles de totes formes i mides, pastisseries amb dolços de gom a gom, comerços ambientats amb música nadalenca, etc.

El conferenciant va presentar la “Rueda Armónica”, que s’assembla a un àbac. No pensava mai que la música tenia tant de matemàtica. Ja he trobat perquè em costa tant aprendre la teoria de la música! Si bé, tot s’ha de dir, estava satisfeta perquè allò de lo que parlava no era del tot desconegut per a mi, vaig entendre alguna coseta; li diré al meu mestre si em convé comprar el aparell per facilitar-me l’aprenentatge. Quin cap més clar té Luis Nuño!

Desprès, quan va aparèixer Toni amb el seu instrument, vaig quedar bocabadada al veure com posava els seus llargs dits en tots els “trastes”, acariciant les cordes de les que eixien unes precioses melodies. Vam gaudir una estoneta. Des dels valsos, que feien que els meus peus creguessin estar en un saló molt gran, amb uns mobles bonics i llampares amb molta brillantor i llum, i inconscientment em deia: un, dos, tres…un, dos tres. La sensualitat d’un bolero o un tango, galta a galta, i un saber posar adequadament el peus i cames. El “picaet” de la muñeira em va fer recordar uns versos gallecs que deien així: “Teño lanchas / teño redes / teño sardina do mar / teño una novia bonita / que mes poido desear”.

Per acabar l’acte, va actuar la banda de l’EPSA, que ens van delectar amb unes danses del Renaixement; amb una de les peces que abans havia tocat el guitarrista: una bossa nova, que a mi em traslladava a un lloc amb poca llum i amb molt bona companyia. Estos xavals, de la mà del seu director Àngel Lluís, estan aconseguit que gaudim en cadascuna de les vegades que els escoltem.

Ja molt gelat el meu cos i peus, al eixir al carrer tornava al soroll nadalenc. Si hagués tingut poders, hagués tornat a començar, hagués anat a l’oasi.

[foto: Rafa Silvestre]

Navidad, tiempo de nostalgia

Por Chelo Muntó

Siempre me ha gustado la Navidad, y el ambiente mágico que la rodea me ha hecho sentir que estos días son diferentes al resto del año. En mi infancia era todo muy diferente, más sencillo, eran tiempos de dificultades enormes. No había adornos en las calles, ni en las casas, ni árboles de navidad, el tema central era el nacimiento del Niño, que es al fin y al cabo es lo que motiva la fiesta.

La primera señal de la Navidad la daban los belenes, que se exponían en los pequeños escaparates de El Globo y Casa Botí; los niños los mirábamos encantados, pensando que figurita compraríamos para ampliar nuestro belén particular.

A medida que se acercaba la Nochebuena, el ambiente estaba en los tenderetes con matracas y zambombas adornadas con tiras de papel de colores. También daban colorido a las calles los ganados de pavos, con su canto característico, camino del mercado. Entonces los pavos y gallinas se compraban vivos. En mi casa se mataba el pavo la tarde de Nochebuena, se pelaba y troceaba, todo un espectáculo que a mí me hacía disfrutar, ¡qué habilidad tenía mi abuela para estos menesteres!; todo era laborioso, pero era tan dispuesta que, un plis-plas, la cocina estaba otra vez en orden; me entusiasmaba verla y la admiraba, porque sabía el nombre de todas las vísceras del animal y lo comentaba como si de una clase de disección se tratara. Era un día de jaleo que ya había sido precedido de muchos otros de elaboran pastas, llevarlas a cocer al horno, recogerlas, probarlas y esperar algún descuido para coger alguna más.

Y qué decir de los días que precedían la llegada de los reyes; recuerdo que pregunté:

- ¿Cuándo vendrán los reyes?

Mi padre me dijo:

- Mañana no, el otro tampoco… el otro.

Me pareció una eternidad. ¡Qué lentos eran los días entonces! Y ese decirte que había que portarse bien, que los reyes lo veían todo, ¡qué nervios! Mi abuelo me decía:

- Cuando abro el taller por las mañana, veo a los Magos que suben al cielo volando.

¡Era demasiado!... ya no cabía más fantasía en mi cabeza.

Es curioso como estas vivencias no se olvidan, quedan grabadas, y cada año al volver la Navidad la nostalgia fluye, haciendo que viva de nuevo aquellos años felices de la infancia.

[foto: Rafa Silvestre]