Per Laura Botella Al dia següent del nostre concert de nadaletes, vaig assistir a una conferencia barrejada amb una audició de guitarra i música per a banda. El autor de quasi tota la música era Luis Nuño, professor de la politècnica en Valencia –al mateix temps que músic– i va ser interpretada pel guitarrista Toni Cotolí.
Quan vaig entrar a la “sala multiusos” de l’EPSA –per cert molt freda, el mateix guitarrista va demanar que posaren una mica de calefacció–, en vaig sentir com si entrara en un oasi. Havia deixat en el carrer llums a colors, botigues repletes de “adornos” nadalencs, arbres amb boles de totes formes i mides, pastisseries amb dolços de gom a gom, comerços ambientats amb música nadalenca, etc.
El conferenciant va presentar la “Rueda Armónica”, que s’assembla a un àbac. No pensava mai que la música tenia tant de matemàtica. Ja he trobat perquè em costa tant aprendre la teoria de la música! Si bé, tot s’ha de dir, estava satisfeta perquè allò de lo que parlava no era del tot desconegut per a mi, vaig entendre alguna coseta; li diré al meu mestre si em convé comprar el aparell per facilitar-me l’aprenentatge. Quin cap més clar té Luis Nuño!
Desprès, quan va aparèixer Toni amb el seu instrument, vaig quedar bocabadada al veure com posava els seus llargs dits en tots els “trastes”, acariciant les cordes de les que eixien unes precioses melodies. Vam gaudir una estoneta. Des dels valsos, que feien que els meus peus creguessin estar en un saló molt gran, amb uns mobles bonics i llampares amb molta brillantor i llum, i inconscientment em deia: un, dos, tres…un, dos tres. La sensualitat d’un bolero o un tango, galta a galta, i un saber posar adequadament el peus i cames. El “picaet” de la muñeira em va fer recordar uns versos gallecs que deien així: “Teño lanchas / teño redes / teño sardina do mar / teño una novia bonita / que mes poido desear”.
Per acabar l’acte, va actuar la banda de l’EPSA, que ens van delectar amb unes danses del Renaixement; amb una de les peces que abans havia tocat el guitarrista: una bossa nova, que a mi em traslladava a un lloc amb poca llum i amb molt bona companyia. Estos xavals, de la mà del seu director Àngel Lluís, estan aconseguit que gaudim en cadascuna de les vegades que els escoltem.
Ja molt gelat el meu cos i peus, al eixir al carrer tornava al soroll nadalenc. Si hagués tingut poders, hagués tornat a començar, hagués anat a l’oasi.
Quan vaig entrar a la “sala multiusos” de l’EPSA –per cert molt freda, el mateix guitarrista va demanar que posaren una mica de calefacció–, en vaig sentir com si entrara en un oasi. Havia deixat en el carrer llums a colors, botigues repletes de “adornos” nadalencs, arbres amb boles de totes formes i mides, pastisseries amb dolços de gom a gom, comerços ambientats amb música nadalenca, etc.
El conferenciant va presentar la “Rueda Armónica”, que s’assembla a un àbac. No pensava mai que la música tenia tant de matemàtica. Ja he trobat perquè em costa tant aprendre la teoria de la música! Si bé, tot s’ha de dir, estava satisfeta perquè allò de lo que parlava no era del tot desconegut per a mi, vaig entendre alguna coseta; li diré al meu mestre si em convé comprar el aparell per facilitar-me l’aprenentatge. Quin cap més clar té Luis Nuño!
Desprès, quan va aparèixer Toni amb el seu instrument, vaig quedar bocabadada al veure com posava els seus llargs dits en tots els “trastes”, acariciant les cordes de les que eixien unes precioses melodies. Vam gaudir una estoneta. Des dels valsos, que feien que els meus peus creguessin estar en un saló molt gran, amb uns mobles bonics i llampares amb molta brillantor i llum, i inconscientment em deia: un, dos, tres…un, dos tres. La sensualitat d’un bolero o un tango, galta a galta, i un saber posar adequadament el peus i cames. El “picaet” de la muñeira em va fer recordar uns versos gallecs que deien així: “Teño lanchas / teño redes / teño sardina do mar / teño una novia bonita / que mes poido desear”.
Per acabar l’acte, va actuar la banda de l’EPSA, que ens van delectar amb unes danses del Renaixement; amb una de les peces que abans havia tocat el guitarrista: una bossa nova, que a mi em traslladava a un lloc amb poca llum i amb molt bona companyia. Estos xavals, de la mà del seu director Àngel Lluís, estan aconseguit que gaudim en cadascuna de les vegades que els escoltem.
Ja molt gelat el meu cos i peus, al eixir al carrer tornava al soroll nadalenc. Si hagués tingut poders, hagués tornat a començar, hagués anat a l’oasi.
[foto: Rafa Silvestre]
No hay comentarios:
Publicar un comentario