Embrujo

Per Laura Botella

Any rere any, la Primitiva sorprén amb algun muntatge especial, multidisciplinar com li agrada dir al seu director. Aquest s’anomenava “Embrujo”.

La música espanyola, tan ignorada com altres coses, per a mi es molt ben rebuda. Vénen al meu record moltes de les coses que passaven mentre l’escoltava.

Era al matí dels diumenges. Els discs eren de pissarra, d’aquells que tenien el gosset: “La voz de su amo”, eren del meu avi que tenia un gramòfon. En mig d’aquella música també estava el sorollet que feia la meua mare aplanant la pasta per fer coquetes fregides per l’esmorzar, amb una tasseta de xocolata d’aquell que feien unes personetes en sa casa, que es deia del Tio Colau.

Ara, al escoltar la música, trobe altres matisos; trobe que les notes del flautí són els pardalets de l’Alhambra, també el sorollet de l’aigua en qualsevol sortidor, i com no, els sons més forts em duen a un Sacromonte amb la seua gent ballant, cantant…, duent el flamenc a l’origen, i eixa força que trauen al cantar, els sentiments de l’amor, el desamor i altres misèries, m’emocionen de tal manera que no puc engolir-me les llàgrimes d’emoció. 

Tot açò que sent no sé si serà perquè per les meues venes corre sang andalusa i encara tinc algun cromosoma d’allà. Vaig gaudir com sempre, però aquell dia era per a mi ben especial.